El pensament crític es podria considerar el punt confluent més important dels dos autors que se’m presenten per afrontar aquest treball. Tan Voltaire com Umberto Eco es qüestionen la societat canviant que els engloba, sense donar per vàlid tot el que se’ls presenta davant. La transformació del món cultural és un fet que s’ha repetit múltiples vegades al llarg de la historia, on l’home ha pogut adherir-se a aquesta evolució o oposar-s’hi. Acceptar el progrés com un fet positiu d’un col·lectiu que pretén mirar endavant, o prendre consciència de la historia i del passat que ens ha portat fins on estem; dos cares d’una mateixa moneda i dos postures que s’han vist repetides en contextos molt diferents. Aquest es podria considerar un dels fils conductors que em permetran comparar dos lectures escrites amb 200 anys de diferència però amb una voluntat, malgrat una contextualització dissemblant, possiblement comparable. 

 

(...)

 

Durant la lectura de les dues obres se’m van formula de manera inconscient un seguit de problemes bastant ingènues dels primers contactes que vaig tenir amb el llibres. Plantejar-me si Umberto Eco seria Apocalíptic o integrat, o si Voltaire el podria acabar qualificant sota un d’aquests dos adjectiu. Al final t’adones que la realitat és molt més complexa, i agrupar un personatge del s.XVIII amb uns qualificatius del s.XX segurament seria bastant ingenu i superficial. Tot i així, penso que d’alguna manera Eco utilitza el paper de l’integrat de la mateix manera que Voltaire es serveix dels personatges optimistes; et mostren una postura radicalment ingènua per fer-te adonar de la veritable realitat i per despertar en el lector un esperit crític davant qualsevol plantejament. Entendre que nosaltres som una petita cosa d’un gran tot, i tot i que hem de ser conscients que no sempre podrem canviar tot el que ens sembli malament, hem de ser capaços de formular el nostre propi criteri i prendre plena consciència del moment on ens trobem. Eco t’acaba demostrant que ni sent Apocalíptic o integrat t’acabaràs salvant del complex món entrant de les noves comunicacions. Personalment m’ha ensenyat que hem de ser reflexius amb el context que ens trobem sense rebutjar qualsevol innovació pel simple de fet de ser nova, ni tampoc acceptar tot el que la industria del consum en posi davant. Cándido acaba arribant a una simple i alhora complexa conclusió al final de les seves aventures: ”trabajemos sin razonar, es el único modo de hacer la vida soportable”[1]. S’adona de tot el mal que hi ha el món i de la impossibilitat que té a les seves mans per frenar-lo. Analitzada des d’avui es podria interpretar aquest com un final conformista, però no hem d’oblidar mai el moment en què estar escrit i el valor reconegut que té Voltaire.

 

 

Em sembla difícil arribar a una conclusió, crec que molts  d’aquests temes encara avui estan oberts perquè segurament no tenen una única resposta, sinó que diferents visions es poden donar per vàlides. El que em sembla important recalcar és el que provoca un transformació a nivell cultural en tots els nivells de la societat. Actualment estem sotmesos a canvis constants en el món de les noves comunicacions i la tecnologia, d’una manera tan frenètica que pràcticament no tenim temps de reflexionar les conseqüències que comportaran. Quan Eco va escriure el seu llibre Internet encara no sabia convertit en una eina d’ús quotidià, i evidentment no cal parlar de les xarxes socials. Gràcies a Twitter les noticies es transfereixen més ràpidament que mai, i buscadors com Google ens permet tenir al nostre abast un gran nombre d’informació. És molt fàcil trobar el avantatges de totes aquestes noves eines, i en canvi ens costa trobar els aspectes que aquestes ens han fet perdre. Pensador com Umberto Eco o Voltaire han fet repensar al seu públic temes que no sempre es qüestionen, i que en canvi és important que siguin replantejats. Continuarem vivint una evolució massiva dels mitjans de comunicació i l’industria cultural, i l’única manera de poder sobreviure en aquest marc contextual és sent conscient de les eines que tenim al nostre abast sabent-ne extreure tots els seus valors positius, i essent crític amb tots aquells factors que en vulguin ser imposats o que manipulin els nostres drets.