Barcelona, una ciutat que s’ha desenvolupat al llarg d’un temps dissemblant, concluint en la suma heterogènia que coneixem actualment. Tots tenim als nostres armaris peces oblidadem que podriem reaprofitar d’una forma alternativa; igualment, dins les ciutats tenim un patrimoni construït infrautilitzat per les seves característiques.

 

Moltes ciutats, es conformen de pols oposats que funcionen conjuntament, tal i com passa a l’Eixample de Barcelona, dues cares s’uneixen en una mateixa moneda: l’homogeneitat formal dels plànols de la proposta es contraposen amb l’heterogeneïtat sensorial de quan les passeges, obtenint aquesta dualitat com la seva virtut principal i traslladable a aquestes peces de la ciutat que no utilitzem correctament.

 

Caminar per una ciutat de forma lúdica, com l’antic personatge del Flanêur nascut a París durant el segle XIX, pren importància dins la nostra dieta. Imatges globals que es desdibuixen cap a l’infinit, on la planta baixa acapara el màxim protagonisme, deixant tot el que passa per sobre en l’oblit.

 

Paral•lelament, i de manera totalment oposada, ens ha semblat interessant plantejar-nos el paper d’un contenidor, entès com aquella caixa que es tanca així mateixa, i què passaria si la planta baixa dinàmica i oberta de sobte desaparegués i aquest protagonisme l’acaparés una part fins ara oblidada des del carrer. És a dir, ¿Què passaria si aquesta caixa sortís per la finestra?...

 

En una primera classificació ens vam fixar en l’estructura dels edificis i en un segon lloc, la relació que aquests tenien amb l’espai públic immediat.  La reflexió anterior ens porta a prioritzar alguns trets més que uns altres. Però decidim començar amb els trets que ens semblen menys favorables per a la nostra intervenció. Degut a la relació que necessitem amb l’entorn urbà, descartarem els edificis envoltats i els que no es relacionen amb l’entorn. Per aquest motiu, creiem oportú treballar amb el Teatre de La Rambla, la Nova Duana, Comandància Naval, Correus, Hisenda, Museu de Zoologia.

 

Ara, el primer criteri contempla la possibilitat de transparència de les plantes pis, dotant-les així d’un caràcter protagonista des del punt de vista peatonal i d’una qualitat al benefici del vianant. Com a conseqüència, sorgeix el segon criteri que trasllada el caràcter de contenidor o “caixa” a la planta baixa, proporcionant intimitat al punt de contacte amb el carrer.

La relació que té el vianant amb el carrer és centralitza a partir de les plantes baixes dels edificis, deixant de banda les possibles visuals que podrien tenir uns metres més amunt.

Traslladar el concepte “contenidor” generat anteriorment a les plantes superiors fins a la planta baixa. Intentar obrir l’edifici de cara al públic i facilitar-ne l’accés.

 

Ciutat Vella és un dels barris de Barcelona amb més afluència artística i cultural; des de grans museus fins a petites galeries omplen els estrets carrers del centre històric de la ciutat. Per aquest motiu aquest és el tema escollit per assolir el programa dels edificis triats, aconseguint així crear una xarxa que els relaciona entre ells. Un circuit que permet al visitant un recorregut continu, com si un gran museu d’art hagués colonitzat part de la ciutat i que el fil conductor d’aquest són els propis edificis.